De la raresa

català, music, others/altres, video

CAT. És sabut per tothom que a les persones ens agrada etiquetar-nos mútuament. Ens ajuda a descriure, a identificar grups i a fer més senzilla la disgregació social. Hi ha la gent que és qualificada de divertida, la que és seriosa, la que és pesada, la que és alegre… I després hi ha els raros. Aquell limbo heterogeni sense fronteres que pot ser ocupat per persones de tota índole, que res tenen a veure les unes amb les altres. Molt sovint se’m ha inclòs (no sabria dir si injustament, per ignorància o perquè realment ho sóc) dins aquest grup. A un, quan el titllen de raro, ja em perdonareu, però li agrada saber per què. Ser raro significa ser diferent, i tot i que tots volem diferenciar-nos de la resta, no ens agrada que ho facin en sentit negatiu. Així que cada cop que algú em diu que sóc rara he agafat aquest mal costum de preguntar què els fa pensar que ho sóc. Ep, que si ho sóc per raons justificades no passa res, s’accepta i ja està.

Els motius són variats, i sovint desconcertants. Entre molts altres exemples que la meva memòria no ha sabut retenir (diria que per què eren poc trascendentals) m’han titllat de rara perquè no m’agrada el McDonalds i perquè m’agrada llegir i fer els mots encreuats del diari els diumenges. També perquè tinc la estranya afició de viatjar i viure en altres llocs a part del lloc on vaig néixer. M’han dit que sóc rara perquè parlo una llengua compartida amb uns altres set milions de persones, perquè no m’agraden els nens, perquè crec que tot pot tenir una explicació racional, perquè m’agrada aprendre, perquè no miro Sálvame ni tan sols per riure’m de la Belén Esteban, perquè no fumo, perquè m’agrada el futbol i també per què no sé què vull ser de gran.

No sé, també consideren a la Lady Gaga estranya, tot i que ella, en comptes de fer-ho perquè no li agrada el McDonalds ho és, suposadament, perquè es vesteix amb un vestit de filets de carn. Serà que el problema és la carn? Em fa gràcia, però, que a vegades la raresa dels famosos s’amagui sota l’adjectiu extravagant, que tot i que amb diferents paraules vol dir exactament el mateix, com efectes col·laterals vol dir molts civils morts (i com aunque la mona se vista de seda mona se queda). Pensant-ho bé, crec que si fes els mots encreuats del diumenge amb unes ulleres de cigarretes tindria dret a canviar el pejoratiu “raro” pel modern i sofisticat “extravagant”. Tot és proposar-s’ho…

De totes maneres, llegint la definició de raro al diccionari posa que és algú “que es extraordinario o que hay muy pocos de su clase”. M’agradaria pensar que la gent creu que sóc rara per això, perquè sóc extraordinària, i no perquè tingui una conducta extravagant. I sinó, tant és, lo bo de tot això és que jo puc pensar el que em doni la gana de mi mateixa, i això és el que penso fer. I és que ser diferent és ser especial, no?

Ps. No m’agrada Manel, però aquesta cançó suposo que quedava bé per il·lustrar el text. Ah, sí, també m’han dit rara perquè no m’agraden.

Advertisements

One thought on “De la raresa

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s